Categories
Article

Estimar i cuidar la creació

Iniciem amb aquest, el primer dels articles sobre l’Encíclica Laudato Si del Papa Francesc, tractant alguns dels seus grans principis.

En el seu nº 75, aquesta Encíclica ens recorda que tota relació amb el que ens envolta com a éssers humans que som, per tal que sigui justa, equilibrada, harmònica, ha de partir d’un fet importantíssim per ala nostra vida: que tots som creació d’un mateix Pare. I que tot el que aquest Pare ha creat s’ho estima i ho cuida.

Ho fa Déu tot sol això? No, per això ens ha creat a nosaltres. Perquè, això que tant agrada i fa feliç a Déu, crear i cuidar, estimar totes les coses que són i existeixen, vol que també en gaudim i en participem nosaltres.

Saber això és molt important, tant en les relacions humanes, com amb la resta de coses creades. Quan sóc conscient que l’existència de l’altra persona és volguda per Déu, i també existeix per al meu bé (què és la meva vida sense els altres?), per a mi l’altre és algú a qui cuidar i servir. No l’haig de manipular, dominar ni maltractar. I el mateix amb la natura que ens envolta. Imaginem-nos un món sense mars, muntanyes, rius o prats florits. És molt important agrair i vetllar per TOT el que Déu ha creat, per al nostre bé.

I ser conscients d’un altre aspecte: que així com tot forma part d’una mateixa creació, també la nostra conducta respecte a aquesta està molt relacionada entre si. Això vol dir que, tal com jo tracti a les persones, també tractaré la resta de la creació. No es pot ser cruel i indiferent amb la vida animal i a la vegada ser una persona molt humanitària. Si fomento l’explotació abusiva dels recursos naturals, a la vegada també crearé relacions humanes basades en l’interès personal i la pròpia conveniència.

El nostre és en un món fràgil, on les coses només poden subsistir si les cuidem, si ens importen de debò. Aquesta fragilitat no és un defecte de fabricació, o que alguna cosa hagi quedat incompleta. La fragilitat és volguda per Déu perquè demana l’amor com a resposta. Quina relació humana se sosté en el temps i és bona per a nosaltres si no és així? Allò que no som capaços d’estimar i de cuidar, tard o d’hora desapareix de les nostres vides.

Doncs el mateix succeeix amb tota la creació. Està en les nostres mans que aquest món pugui perdurar, pensem també amb els que vindran després de nosaltres. Hauríem de deixar-los un món una mica millor del que l’hem trobat. Seria un signe que també estem començant a ser una humanitat que ha après a viure i actuar més d’acord amb la responsabilitat i la confiança que Déu ens dona. Una humanitat que no explota ni domina, sinó que comença a entendre de debò el llenguatge de l’amor, que és el llenguatge de la creació (nº 84).

Són aquests principis molt fonamentals per comprendre millor quin és el nostre lloc i el nostre paper en aquest món, quelcom que només des del nostre Pare creador podem arribar a entendre.

Mn. Gabriel Casanovas.

Sub-delegat de joventut del bisbat d’Urgell

Categories
Article

CRIDATS A UN CANVI DE RUMB: LA CONVERSIÓ ECOLÒGICA.

Estimat/da jove,

Segurament algun cop, amb motiu de celebracions, pregàries, misses familiars, colònies o campaments, has gaudit entonant una bonica cançó que ens fa repetir per quatre vegades aquesta tornada: “Lloat sigueu, oh Senyor nostre!”. És una bella pregària de Sant Francesc d’Assís: el seu famós “Càntic de les creatures”. Doncs bé, el papa Francesc va escriure ara fa cinc anys una important i llarga carta a la humanitat titulada precisament “Laudato si (Lloat sigueu), tot manllevant aquest títol de la pregària franciscana esmentada. Amb aquesta carta, que té un enorme impacte mundial, Francesc ens fa una crida urgent a tenir cura, protegir i estimar la nostra terra, amb tots els éssers que l’habiten.

Francesc ens recorda que la terra és la “casa comuna” de la humanitat, la casa de tots i totes. És com una “mare” que, com fa la cançó esmentada de Sant Francesc, “ens sosté i ens alimenta”.

La terra no és un mer “objecte”, resultat cec de la casualitat, de l’atzar o del caos posterior a una explosió. És el fruit d’un acte amorós del seu Creador. És un extraordinari regal del Pare, per tal que el compartim fraternalment i en gaudim responsablement. Però no com els amos ni els dominadors: se’ns ha donat per tal que l’administrem amb saviesa, en benefici de tots els éssers vivents i les generacions futures.

Però encara hi ha més. Déu estima tant aquest món que, Ell mateix, en Jesucrist, s’hi ha inserit per sempre.

Malauradament, com bé sabeu els joves, el nostre planeta està greument ferit, a causa de l’abús i espoli per part dels humans: contaminació, deixalles, sobreexplotació de recursos… Els efectes d’aquest maltractament són greus, com ara la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic, que posen en perill a milions de persones. Les agressions ambientals les sofreixen especialment les persones i els països més pobres. La crisi ambiental és, doncs, una crisi social, perquè “l’ambient humà i l’ambient social es degraden junts”.

Davant de tot això, el papa Francesc ens reclama un “canvi de rumb” per sortir de l’espiral de l’autodestrucció i donar pas una ecologia integral, que sigui a la vegada econòmica, social i cultural per retornar a l’harmonia amb la naturalesa i totes les criatures. Ens cal canviar el nostre estil de vida, lluny de l’acceleració embogida i del consumisme ferotge actual. I això només serà possible si som capaços d’un canvi en el nostre cor: una “conversió ecològica”, personal i comunitària, basada en la simplicitat, la sobrietat, la humilitat, la capacitat d’admiració i contemplació, la gratitud i la gratuïtat.

Estimats joves: vosaltres podeu ser protagonistes principals i promotors d’aquest “canvi de rumb”. Amb aquesta nova sèrie d’articles mensuals des del SIJ, us animem, doncs, a llegir amb atenció aquesta llarga carta de Francesc, a escoltar i meditar les seves paraules i, des d’aquí, avançar junts cap a una conversió ecològica integral. Ànims, coratge i endavant!

+ SERGI GORDO RODRÍGUEZ

Bisbe auxiliar de Barcelona i president del SIJ   

Categories
Acompanyants Article

DISCERNIMENT!

El capítol novè de la Christus Vivit està dedicat al tema del discerniment. El Papa apunta el fet que “sense la saviesa del discerniment podem convertir-nos fàcilment en titelles a mercè de les tendències del moment”. Per això, considera: “Formar la consciència és camí de tota una vida, en el qual s’aprèn a nodrir els sentiments de Jesucrist, assumint els criteris de les seves decisions i les intencions de la seva manera d’obrar” (cf. Fl 2, 5).

En aquest camí, el Papa presenta una metodologia per al discerniment de la vocació: l’atenció a tota la dimensió de la persona. Això és clau per al discerniment personal i és també una sensibilitat a escoltar els impulsos que l’altre experimenta i ajudar-lo que escolti aquests impulsos.

El Papa Francesc, ha centrat el seu pontificat en la identitat i missió de l’Església, que és l’alegria d’anunciar l’evangeli, especialment amb els joves. El jove cristià és una persona que s’ha deixat conquerir per l’amor de Crist i, mogut per aquest amor, s’obre al servei dels seus germans, en els quals descobreix a Crist mateix.

S’ha associat la joventut amb un temps de crisi i superficialitat. El percentatge de nois que canvien de carrera, els temes relacionats amb la pròpia identitat i el sentit de l’existència, que després es reflecteix en tants desequilibris afectius i psicològics… són la punta de l’iceberg d’una crisi antropològica! La conseqüència és que preocupa més com “omplir” el temps sense avorrir-nos que buscar un projecte de vida. Davant d’aquesta situació urgeix recuperar una autèntica cultura vocacional.

El Papa ens ofereix, els passos fonamentals per al discerniment. “El discerniment vocacional és el procés pel qual la persona arriba a realitzar, en el diàleg amb el Senyor i escoltant la veu de l’Esperit, les eleccions fonamentals, començant per la de l’estat de vida”. I potser el que més ens està faltant avui és aprendre a escoltar, a fer silenci i entrar en diàleg enmig de soroll de l’existència.

Avui la gent apel·la al principi de llibertat absoluta, sense adonar-se que perquè aquesta pugui realitzar-se, primer necessita reconèixer els seus límits. Aquests tenen relació amb una triple font:

  • El que jo mateix sóc: amb les meves qualitats i defectes. Difícils de reconèixer quan s’intenta destruir l’antropologia que ha format la nostra cultura occidental.
  • El que esdevé i reclama la meva atenció, i que és precisament allò que reclama la meva atenció i la meva resposta.
  • L’altre: Perquè a través de l’altre descobreixo el que és valuós per a mi, i sobretot, el que és valuós en si mateix, i que permet reconèixer la pròpia dignitat i transcendència.

No n’hi ha prou amb anar descobrint qui estic cridat a ser, sinó trobar qui pot acompanyar-me en el camí. La pertinença a una comunitat, la família, sol resultar decisiu a l’hora de verificar la crida, ja que és on l’individu es converteix en persona.

Mn. Guillem López, delegat pastoral juvenil diòcesi de Terrassa

Categories
Acompanyants Article

Guiar el rumb de la nostra vida…

Cada persona al llarg de la seva vida el que cerca i vol és que la seva vida tingui un sentit, descobrir perquè ha estat creat, i quan hom el troba esdevé feliç en tot el que fa i viu. I aquí rau la qüestió, com podem trobar el sentit, l’orientació, el rumb de la meva vida? Pels cristians, aquest sentit només el trobem quan descobrim i responem a la vocació rebuda, al què Déu ens ha creat.

Per aquest motiu, cadascú de nosaltres ens hauríem d’interpel·lar si realment orientem bé el rumb de la nostra vida, si la nostra opció vital respon a la vocació a la qual sóc cridat, perquè només podrem ajudar als nostres adolescents i joves a buscar i respondre el sentit de la seva vida des de la nostra pròpia experiència i testimoni.

Sens dubte Déu ens ha creat per donar resposta a la seva crida, única resposta que ens farà viure en plenitud. En una cultura del provisional, som cridats de nou a ser revolucionaris, i ser revolucionaris significa ser capaços d’assumir compromisos, estimar en fidelitat, optar per quelcom perdurable. Revolucionaris en: ser fidels en l’amor que és capaç d’omplir el cor i engendrar una família que és puntal i escalf; en comprometre’s i fer la pròpia vida un ser per als altres; en descobrir i teixir una ferma relació d’amistat i amor amb Déu; en somniar i fer realitat el teu treball que potenciï totes les teves capacitats i orientar-les vers un sentit…

En la cultura del provisional totes aquestes dimensions entren en crisi: fidelitat en l’amor, el do de la família, la fe i la relació personal amb el Senyor, el compromís generós i per amor, un treball com a resposta al que ets i no com objectiu merament econòmic….

Per això, en paraules del papa Francesc al capítol 8 de la Christus Vivit és tant important i ens hem de convèncer que tota pastoral és vocacional, tota formació és vocacional i tota espiritualitat és vocacional. I això val per a tots: pares i mares, educadors, preveres, acompanyants… Déu posa a les nostres mans el tresor més gran, els adolescents i joves de la nostra societat, per tal que els ajudem a descobrir per a què han estat cridats, i ajudar-los a respondre per esdevenir plenament feliços. Sens dubte, serà el regal més gran que els hi podrem fer al llarg de la seva vida.

Això no ho podrem fer des de la teoria, els discursos i les receptes preestablertes, sinó com hem dit, des de la pròpia experiència i testimoni, des del caminar amb paciència i estima al seu costat (com feia Jesús amb els seus deixebles), des de l’escolta i l’empatia, des de l’amor sincer i autèntic que els farà obrir el cor, des d’ajudar-los a frenar el ritme accelerat i estressant de la nostra societat, i sobretot, de posar-los en el silenci i la pregària davant de Déu per tal que puguin confrontar amb Ell la seva vida i els seus anhels: l’únic que els farà sentir la seva crida, els captivarà amb la seva mirada i els farà respondre amb alegria.

Massa sovint hem reduït la pastoral vocacional a les vocacions específiques, cal que com fa amb encert el papa Francesc, ampliem aquesta comprensió i pastoral a tot allò que afecta a la vida dels joves: opció de parella, d’estudis i treball, de família, de relacions, de compromisos… Perquè tot allò que viuran i optaran, els ajudarà poc a poc a respondre amb més especificitat a la crida que Déu els fa: la salvació que Déu ens regala és una invitació a formar part d’una història d’amor que es teixeix amb les nostres històries; que viu i vol néixer entre nosaltres perquè donem fruit allà on siguem, com estiguem i amb qui estiguem. Allà ve el Senyor a plantar i a plantar-se (CV 252).

JOSEP MATEU GUARRO

Director del SIJ

https://opticalacreublanca.com/wp-content/uploads/2018/02/cursa-orientacio-mapa-bruixola.jpg
Categories
Acompanyants Article

Com són els joves d’avui en dia?

Existeix una sola paraula que englobi a tots els joves del món?

Els joves són l’ara de Déu. Els joves enriqueixen i aporten a l’Església una frescor, una novetat, una provocació i unes preguntes, que la gent gran no es fa. Els joves pregunten als grans i aquests han d’intentar no deixar-se emportar per respostes tancades o preconcebudes. Els grans tenen molt a aprendre dels joves per la via de l’empatia, el que el Papa anomena: “camins d’encontre”. El diàleg entre grans i petits és necessari per fer créixer l’Església, contràriament el que crearíem és una distància major entre grans i joves.

Però tots els joves són iguals? La paraula joves els engloba a tots?

Cada jove ha de ser considerat terra sagrada, i ens hem d’acostar a ell/ella amb aquesta convicció. La paraula joventut no defineix res, hauríem de parlar de joventuts…, ja que existeixen “joves [concrets] amb les seves vides concretes”, conèixer com són els joves que tractem és fonamental per poder-los entendre… cada realitat és diferent, però cada realitat és una oportunitat.

Molts joves viuen en contextos de guerra, víctimes de segrests, esclavitud, explotació sexual, violació, delinqüència, violència, situacions d’addiccions, víctimes de la marginació i l’exclusió social… l’església ha de plorar davant dels drames que viuen alguns dels joves d’avui dia. No podem tampoc acostumar-nos que això sigui “el normal”, ni fer mirar als nostres joves cap a un altre costat, amb anestèsies, els hem de convidar a plorar pels drames dels seus germans.

Els joves actuals viuen en el món actual: globalitzat, hipersexualitzat, ple d’ideologies, interessos econòmics i prejudicis, és l’era digital. Els joves viuen en aquest món i és el mateix que el pot allunyar de l’Església per no trobar respostes a les situacions que viu. Els joves viuen, moltes vegades, allunyats de la realitat en l’esfera digital: distanciats de la seva família, dels valors culturals i religiosos… i això porta moltes vegades a les persones a la soledat més absoluta… són els “emigrants digitals”, existeixen apunta el pontífex, uns altres emigrants fruit de les guerres. Són els “emigrants com a paradigma del nostre temps”.

Ni els abusos, ni les arrugues de l’Església ens han de fer perdre de l’esperança: és el moment d’una renovació històrica, d’una nova Pentecosta! Francesc anima també als joves a demanar a Jesús que els renovi, en moments de debilitat, cansament o decepció.

Arriscar-se a que valgui la pena, arriscar-se pels altres… quants joves de les nostres parròquies tenen grans somnis, somnis no gens egoistes. El Sant Pare els convida viure una vida comunitària, a no aïllar-se, ja la soledat debilita, fa perdre forces, lluitar pels altres, fer grans sacrificis pels demés. Aquest ha de ser l’alè pels nostres joves!

MIQUEL VENTURA STJES (Delegat de Joventut a la diòcesi de Solsona)

joves