Sovint em pregunto que atreu tant jovent a la crida de Taizé: els seus càntics senzills, fàcils d’aprendre, repetitius i profunds? el silenci? les peticions espontànies sortides del cor? la pregària assentats a terra? Puc, aclucant els ulls, imaginar-me les multitudinàries trobades dels primers cristians al voltant de Jesús quan contemplo aquestes trobades pels joves.

L’Esperit Sant es fa present quan dos o tres demanen, pregant en nom de Jesús…i de quina manera! es fa present enmig de tants –uns 25.000- vinguts de tot el mon per pregar junts. No hi ha una forma millor d’acabar l’any.

El nostre autocar sortí de Móra d’Ebre, passà per Tortosa, Benicarló i arribà a València. Nosaltres vàrem decidir no anar pel nostre compte, volíem compartir; i el trajecte se’ns va fer molt curt amb la pregària i els càntics.

L’acollida va ser a l’església de St. Esteve on em van explicar que havien estat batejats dos sants de renom: st. Vicent Ferrer i st. Lluis. Allí el germà Cristi de Taizé, missioner al Senegal, ens va parlar dels joves musulmans que se’ls acosten; també ens parlà el rector de la parròquia i el nostre sr. Bisbe tan proper i senzill.

Per dinar, va voler la divina Providència, compartíssim taula amb els “hermanitos del Cordero” de Navalón: Antonio, Rafael i Daniel tant joves, tan plens de d’alegria, ferms amb la fe i la seva tria per la pobresa; amb ells vàrem anar a un del vint-i-tants tallers tan interessants que programaren.

El nostre tractava de la Misericòrdia de Déu en les religions musulmana, jueva i cristiana, els ponents tots amb harmonia i els treballs per grups tan enriquidors.

Han anat passant els anys i al dos mil vaig tenir a la trobada de Taizé de Barcelona el privilegi de tenir una família d’acollida que venien de Finlàndia, també els dimecres –quan treballava a Sabadell- la pregària amb els germans de Taizé al baptisteri de la Puríssima va ser per a mi com un oasi enmig del soroll i les presses de la ciutat.

Sé que per a molts joves aquesta ha sigut la primera trobada amb Taizé, ha sigut meravellós veure’ls cantant, compartint, pregant junts. Impacta dintre el cor veure tants joves fent oració, la seva alegria, el seu companyerisme fins i tot en aquells que ara ja ens hem fet més grans i ja

ens fan figa les cames…amb el carinyo que aquells joves de Polònia em van fer lloc, o aquell altre noi japonès que compartí el fulletó dels cants. Els coneixeran al veure com s’estimen. La bondat i l’amor del Senyor duren per sempre, em vaig sentir més germana que mai enmig de tants fillets en l’esperit d’un mateix Déu i Pare.

Lluïsa Anna Gràcia.