Aquest matí, promptet, en una de les plaçetes del Call de Tortosa. Un fred que pela. Al carrer, al portal de casa seva davant d’una escalinata d’aquelles altes, estretes i que no s’acaba mai, una iaia amb la seva bateta i sabatilles d’anar per casa i el seu bastó per apoiar-se. Eixerida com ella mateixa, a “grito pelao”, fent-la petar (mai millor dit) amb un entusiasme!… en: el repartidor de butà!.
Ell, fantàstic, tot amatent amb la bombona a coll, la buida, perquè segur que la plena ja li havia pujat allà dalt, Déu sap on. Li mantenia la conversa (enraonava, no era pakistaní, cosa rara), proper, en respecte però en pressa, no volia deixar-la amb la paraula a la boca, l’escoltava… l’acompanyava, li feia “raser”; tot i que segur encara havia de repartir un futimer de bombones perquè li sortíssin els nombres… Qui sap quantes iaies, iaios, malats, parats… haurà d’escoltar encara en cada bombona de butà?
Fa fred, necessitem calor, “raser”, aquell caliu de la llar, per humil que sigui que ens protegeixi ens eixopluga… Però jo avui he tastat un altra capacitat de “calor”, el que dona l’acompanyament, la paraula escoltada i resposta, el respecte, potser inclús l’amistat, el servei… envers aquelles persones, massa i cada dia més, que se senten soles, desamparades, faltes de companyia i del “raser humà”… avui amb una bombona de butà a coll “un angel” feia el que tots estem cridats a fer… ànim!
Nando
