APA, SOMRIU, QUE DÉU T’ESTIMA

Home del temps, TV3, creient i practicant, Tomàs Molina. A petició de Catalunya Religió escriu en motiu de la visita del Papa Benet XVI (a més de fer la predicció del temps, és clar) : “….és bo que puguem veure la gent que estimem, només per això ja és bo que el Sant Pare vingui a visitar-nos….i si ens dedica una especial atenció en aquests temps que corren, l´estimació es torna en agraïment….Per mi la Fe és com estimar: ningú no sap perquè estima, però quan ho fem és gratuït, i ens omple al mateix temps que ens ajuda a buidar-nos en l´altre.”A més de subscriure el que diu, em dona peu per escriure aquestes quatre ratlles, que no tenen altra intenció que somoure/activar consciéncies (la meva primer que cap) per intentar percebre/tastar millor l´amor tan gran que el Déu de Nostre Senyor Jesucrist té per cadascú de natros. Subrallant que té una predilecció molt especial per vosaltres joves, encara que no se si sempre és degudament corresposta/agraïda: “…deixeu estar els infants(i/o joves).No els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells. I, després d´imposar-los les mans, se´n va anar d´allí” (Mt. 19,13-15).
Viktor E. Frankl, psicoanaliste, va sobreviure a l´horror dels camps d´extermini nazis, mentre molts companys seus s´ensorraven. El seu testimoniatge ens diu que allò que l´havia salvat (d´ensorrarse) a més de la pregària era l´amor de la seva esposa. El pensar que hi havia algú que l´estimava li va donar força per resistir. Jo crec que mentre hi hagi algú que cregui en nosaltres, mentre algú ens faci sentir que ens estima, estem salvats, ens capacita per fer coses impossibles d´assolir per aquells que no tinguin aquesta “força” ( hi ha qui en diu Gràcia, p.e. D. Bonhoeffer).
Per aixó cal fer sentir sempre als altres (pares, familia, amics, parella…) que els estimem, que els seus éxits, alegries, fracassos i penes ens afecten, així estem transmeten força i seguretat per superar situacions difícils. I no oblidem que manifestar aquesta estimació, és l´única manera autèntica de “ser familia”, de “ser comunitat” cosa molt diferent, p.e. de ser només hostes d´una mateixa pensió.
I quan les persones ens fallin (que solem fallar), no ens desanimem, recordem que hi ha Algú per a qui sempre som importans, que no li som indiferents, que ens acompanya sempre i ens vol feliços : “Apa, somriu, que Déu t´estima!” (Jn.15,9).
Però, quan és feliç una persona? Penso que quan arriba a ser alló que vocacionalment està cridat a ser. Tot i que la felicitat no depèn tan sols de l´ésser individual, sinó que està molt vinculada a la relació interpersonal, al trobament amb l´altre (…i amb l´Altre). L´alteritat comporta la recerca del bé per l´altre (dintre l´ambit laboral, familiar, de lleure…). Sempre hi ha ocasió per fer el bé a l´altre (en una presó, en un hospital, en una festa…). L´home feliç és el que descobreix en cada circumstància els temps oportú (kairòs) per a la realització del bé. Sap que el temps que realment val és el temps que dóna a l´altre, el que dedica al pröisme i l´espai que realment cal trepitjar és aquell on podem ser-li necessaris i efectius.
I qui és el Senyor del temps i de la Història, aquell que ens dedica desde sempre i per sempre tot el temps del món, que s´ha fet Altre entre els altres, que és feliç veient-nos feliços?
No em vull allargar més. Cal obrir els cors/ments i percebre/tastar aquest amor que ens arriba continuament d´Aquell que és Amor. I vull acabar en un testimoniatge punyent, valent, entregat : “Reconec que em sento commoguda, hi ha molta presència i acció de Dèu i així ho crec i ho visc, sento que m´estima molt i que em posa en el camí grans persones, presència viva i forta de l´amor de Déu….Quin amor tan gran, quina tendresa tan profunda. Potser m´agafa en un moment molt sensible, la malaltia m´apropa a Déu, necessito sentir-lo Pare que m´estima, que vol el millor per a mi, que m´incorpora al seu pla, que m´acompanya en tot moment i en aquesta vivència creix en mi la certesa que valorem poc que Déu s´ha fet home per nosaltres” (Rosa Deulofeu, delegada de pastoral de joventut de Barcelona va morir desprès de dura batalla contra el càncer el 05-01-2004).
Déu travessa la infinita espesor del temps i l´espai per arribar a l´ésser humà i seduïr-lo. T´ho creus? I poses mitjans? Ho agraeixes? Ho celebres?….. “Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Desprès vine i segueix-me.
– Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n´anà tot trist, perquè tenia molts bens” (Mt 19,16-22).
No te’n vagis trist….. Apa, somriu, que Déu t´estima! Creu-t’ho!…..
Al poc de la mort de Rosa Deulofeu va començar a circular en mitjans diocesans de Barcelona una pregària sobre ella que no ha deixat de resonar :
“Doneu-nos el do del somriure de la fe,
per ser testimonis de la vostra alegria al món
i concediu-nos la gràcia que us gosem demanar”.
Nando, és un acompanyant de joves d’Alcanar
Anuncis

One thought on “APA, SOMRIU, QUE DÉU T’ESTIMA

Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: