Sóc de l’opinió que les coses grans sempre estan teixides de “grans coses petites”, cosetes, si em permeteu el terme carinyós, que van perfilant en el dia a dia tantes i tantes persones que calladament, humilment, tenaçment, tendrament, van fen gran aquest petit grà de mostassa que és el Regne de Déu. I aixó, pot ser com a contrapunt a la “grandesa” dels actes d’aquets dies, també ho vam poder veure/tastar (poc per al meu gust) en un acte petit i senzill pero excepcionalment “gran” per la seva càrrega de tendresa i amor a la Vida.
No us enganyo si us dic que em vaig emocionar molt veient les poques imatges que varen treure i després buscant i llegint la crònica de l’acte. I començaré altre cop pel protagoniste, el Sant Pare (i d´això va exercir…) del quals alguns diuen que és un Papa de vidre (contraposant-lo al seu antecesor Joan Pau II del que deien era un Papa d´acer), jo hi estic d´acord, de vidre p.e. per la seva intel·ligència que il·lumina les coses, per la suavitat en que les diu i les fa, perquè en els seus ulls es veu una absoluta timidesa, encara que quan saluda a la gent, sobretot als joves els seus ulls exploten d´una simpatia fulgurant. És un Papa amb molta sensibilitat (és un bon pianiste p.e. pel que sé) i en els moments íntims la gent que està atenta acaba captant-la.
Us puc dir que l´expresió de la seva cara, de la seva mirada quan va acullir i besar a la Maria del Mar, la nena en sindrome de Dawn que li va fer una petita locució, este moment, per a mí, va tenir tanta grandesa/sinceritat de cor que va superar amb escreix qualsevol moment/imatge anterior. I ho va rematar extraordinariament bé : “…aquestes paraules de Crist han impulsat a molts fills de l´Esglèsia a dedicar les seves vides a l´ensenyament, la beneficència o la cura del malalts i discapacitats. Inspirats amb el seu exemple, us demano cotinueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos…..és imprescindible que els nous desenvolupaments tecnològics en el camp mèdic mai vagin en detriment del respecte a la vida i la dignitat humana, de manera que els qui pateixen malalties o minusvalideses psíquiques o físiques puguin rebre sempre aquell amor i atencions que els facin sentir valorats com a persones en les seves necessitats concretes”.
Empatia, sinceritat, tendresa, comprensió, agraïment, emoció, acompanyament, implicació, cant a la vida, acolliment, fe, amor, poseu-hi el que vullgueu en quantitat i qualitat i ens aproximarem al que es va produir/donar en aquest senzill, “petit/gran” acte. I jo em pregunto finalment, només que un bri de tot aixó es donés amb el nostre dia a dia (familia, parella, amics, catequesi, grup, parròquia….) coronat, aixó sempre, per l´agraïment/acció de gràcies cap Aquell que tot ho suscita, plenifica i estima; quan diferents serien les nostres vides i la de tots aquells que ens envolten! …..ànim! Déu ens estima, a tots!
