COSES PETITES

Tot al voltant de la visita del Sant Pare ha sigut “gran/magnific/inmens”. El protagoniste, el Papa Benet XVI és un gran teóleg, un gran pastor i un gran Papa, i totes les seve declaracions, homilies, etc han tingut una gran altura/interés/profunditat. El temple, la ja Basílica de la Sagrada Familia, qué dir de la seva gran bellesa, originalitat/gosadia arquitectònica i catequética (millor paro perquè com aixó és lo meu m´enrrollaré massa). L’expectació, l’alegria desfermada, els sentiments somoguts també ha sigut grans (més en uns que en altres). En definitiva podriem concloure que tot al voltan d´aquesta visita ha estat “gran”…. bé, quasi tot,… i en aquest “quasi” m´agradaria incidir.

Sóc de l’opinió que les coses grans sempre estan teixides de “grans coses petites”, cosetes, si em permeteu el terme carinyós, que van perfilant en el dia a dia tantes i tantes persones que calladament, humilment, tenaçment, tendrament, van fen gran aquest petit grà de mostassa que és el Regne de Déu. I aixó, pot ser com a contrapunt a la “grandesa” dels actes d’aquets dies, també ho vam poder veure/tastar (poc per al meu gust) en un acte petit i senzill pero excepcionalment “gran” per la seva càrrega de tendresa i amor a la Vida.

Pocs havien sentit parlar de l’obra benèfico-social del Nen Déu, la seva Escola de Educació Especial que atén a discapacitats psíquics de totes les edats i que dirigeixen les germanes franciscanes del Sagrat Cor, i aixó que el centre ja té quasi 120 anys d´història. Bé, el gest promogut i acceptat pel Bisbat i el Papa, va ser molt ben buscat i jo crec que molt ben trobat; perquè, com ja sabem els cristians, la nostra fe descansa sense possibilitat de separar l´Altre dels altres: “Us ho asseguro, tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus petits, a mi m´ho fèieu” (Mt. 25,40).

No us enganyo si us dic que em vaig emocionar molt veient les poques imatges que varen treure i després buscant i llegint la crònica de l’acte. I començaré altre cop pel protagoniste, el Sant Pare (i d´això va exercir…) del quals alguns diuen que és un Papa de vidre (contraposant-lo al seu antecesor Joan Pau II del que deien era un Papa d´acer), jo hi estic d´acord, de vidre p.e. per la seva intel·ligència que il·lumina les coses, per la suavitat en que les diu i les fa, perquè en els seus ulls es veu una absoluta timidesa, encara que quan saluda a la gent, sobretot als joves els seus ulls exploten d´una simpatia fulgurant. És un Papa amb molta sensibilitat (és un bon pianiste p.e. pel que sé) i en els moments íntims la gent que està atenta acaba captant-la.

Us puc dir que l´expresió de la seva cara, de la seva mirada quan va acullir i besar a la Maria del Mar, la nena en sindrome de Dawn que li va fer una petita locució, este moment, per a mí, va tenir tanta grandesa/sinceritat de cor que va superar amb escreix qualsevol moment/imatge anterior. I ho va rematar extraordinariament bé : “…aquestes paraules de Crist han impulsat a molts fills de l´Esglèsia a dedicar les seves vides a l´ensenyament, la beneficència o la cura del malalts i discapacitats. Inspirats amb el seu exemple, us demano cotinueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos…..és imprescindible que els nous desenvolupaments tecnològics en el camp mèdic mai vagin en detriment del respecte a la vida i la dignitat humana, de manera que els qui pateixen malalties o minusvalideses psíquiques o físiques puguin rebre sempre aquell amor i atencions que els facin sentir valorats com a persones en les seves necessitats concretes”.

No vull deixar d´esmentar als altres protagonistes, ja que la seva càrrega emocional es va transmetre inexorablement a tots els presents. La germana Rosario, Superiora de la comunitat, que va subrallar el seu orgull de mantenir viva “la cultura de la vida” destacant que les famílies (molt emocionades, fantàstic….) dels discapacitats que elles atenen han dit “sí a la vida” a l’acceptar i estimar els seus fills (qui no el vol aquest “orgull”?). Els nens Antonio i Maria del Mar que en les seves paraules et robaven el cor , agraïnt als seus pares haver-los donat el do de la vida, i al Papa : “Gracias por venir a nuestra casa y hacernos sentir felices. Aunque somos diferentes, nuestro corazón ama como todos los corazones y queremos ser amados” .

Empatia, sinceritat, tendresa, comprensió, agraïment, emoció, acompanyament, implicació, cant a la vida, acolliment, fe, amor, poseu-hi el que vullgueu en quantitat i qualitat i ens aproximarem al que es va produir/donar en aquest senzill, “petit/gran” acte. I jo em pregunto finalment, només que un bri de tot aixó es donés amb el nostre dia a dia (familia, parella, amics, catequesi, grup, parròquia….) coronat, aixó sempre, per l´agraïment/acció de gràcies cap Aquell que tot ho suscita, plenifica i estima; quan diferents serien les nostres vides i la de tots aquells que ens envolten! …..ànim! Déu ens estima, a tots!

 Nando, és un acompanyant de joves d’Alcanar

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: